El boom de la crònica periodística
El fet d’explicar la realitat viu un moment editorial dolç. La crònica i el reportatge llarg intenten transmetre la complexitat del present a partir de la hibridació genèrica. Tres dels noms que despunten són Erika Fatland, Robert Juan-Cantavella i María Sonia
Jordi Nopca
“Una part important de la millor literatura s’escriu, actualment, des de la no-ficció”, diu l’assagista i professor Jorge Carrión. Noms que actualment despunten, com ara els de Manuel Jabois, Gabriela Wiener i Kiko Amat, han pogut desenvolupar enfocaments molt personals en el gènere gràcies a, d’una banda, la tradició autòctona -amb noms com Josep Pla, Josep Maria de Sagarra i Francisco Umbral- però també, de l’altra, al seu cosmopolitisme, que els permet entroncar amb la multiforme escola New Yorker, la crònica europea -del seminal Albert Londres a Svetlana Aleksiévitx-, el llegat del Nou Periodisme i l’explosió llatinoamericana de l’última dècada, que inclou referents com els de Leila Guerriero, Juan Villoro, Alberto Salcedo Ramos, el desaparegut i inimitable Pedro Lemebel (1952-2015) i Martín Caparrós, autor de volums com El interior (Malpaso, 2014), El hambre (Anagrama, 2015) i Lacrónica, que Círculo de Tiza ha publicat fa uns mesos. “La màgia d’una bona crònica és aconseguir que un lector s’interessi per un tema que, en principi, no li crida gens l’atenció”, diu l’autor argentí, de qui Malpaso recuperarà l’any que ve Larga distancia, llibre de viatges a Bolívia, el Perú, Pequín, Xangai, Moscou i Haití.
Un dels nous noms que cal afegir al gènere és Robert Juan-Cantavella. Nascut a Almassora el 1976, va convertir en novel·la gonzo la seva experiència a Marina d’Or a El Dorado (Literatura Mondadori, 2008), però tenia ganes de recopilar una sèrie de “textos diversos escrits en codis molt similars”, apareguts en revistes com Quimera, Playground i El estado mental. “Em sento còmode observant i explicant coses que em provoquen amor o menyspreu”, explica. Entre els noms que admira i apareixen a La Realidad. Crónicas canallas (Malpaso, 2016) hi ha el cantautor Javier Krahe, el grup Barricada i el novel·lista pulp Curtis Garland. Entre els que reben bastonades hi ha Mariano Rajoy, el banquer i estafador Bernard Madoff i el crític de cinema Carlos Boyero, convertit en estendard d’un “moviment artístic” que es dedica a carregar-se el cinema actual a base d’estirabots. “Quan desqualifica l’obra de Lars von Trier o es mofa de Pulp fiction ho fa com una boutade -pensa-. Les seves crítiques em fan gràcia perquè estan passades de voltes”. El sentit de l’humor travessa bona part dels dotze textos inclosos al volum, que s’obre amb una estada de Brett Easton Ellis a Madrid: Juan-Cantavella hi va passar 48 hores, intentant conversar-hi i comprovant l’addicció al videojoc Angry birds de l’autor d’American psycho.
També hi abunda la llibertat amb què s’encara als temes, de vegades “infectats de ficció”. “No crec que ara mateix hi hagi ni una banalització ni una sobresaturació del gènere -diu l’autor-. Els textos cansen quan estan massa connectats amb el jo. Fins i tot en els reportatges de Hunter S. Thompson ell passa a un segon pla: el més important és el tema que vol explicar, que normalment sempre acaba impregnat de política”. El text més llarg del recull és el que dóna títol al llibre: explica el periple de Juan-Cantavella per la Chiapas zapatista l’any 1996, quan tenia 20 anys. Contrasta aquelles impressions, anotades en un dietari, amb el que l’escriptor pensa actualment.
Dues matances i un país enorme
Una de les veus literàries més singulars i joves del reporterisme europeu és Erika Fatland. Nascuda el 1983 a Noruega, va estudiar antropologia i en paral·lel es va començar a interessar per la cultura russa. “Mentre preparava la tesi va haver-hi la massacre de l’escola de Beslan, a Ossètia del Nord. Això va ser el 2004. Un any després vaig anar-hi per primer cop, i hi vaig tornar el 2007”, explica. El que es va trobar llavors va ser una situació més dramàtica: “Creia que la gent que havia viscut la tragèdia es mantindria unida, però hi havia moltes enveges. N’hi havia que es queixaven que el seu veí havia rebut més diners”. Fatland va publicar el llibre Englebyen ( El poble dels àngels ) l’any 2011, poques setmanes abans de l’atac d’Anders Breivik a l’illa d’Utoya, on van morir 77 joves. “En aquell camp d’estiu hi havia gent de tot el país. Un cosí meu va ser ferit”, recorda. L’autora va parlar amb supervivents i familiars de les víctimes. Va seguir, també, el judici a Breivik. I en va treure el 2012 Aret uten sommer ( L’any sense estiu ).
La noruega té com a principals influències Svetlana Aleksiévitx, Asne Seierstadt, Colin Thubron i Ryszard Kapuscinski. El seu últim llibre és Sovietistan, que està en procés de traducció a una desena de llengües. “És la crònica d’un viatge per les cinc ex-Repúbliques soviètiques de l’Àsia Central: el Kazakhstan, el Kirguizistan, el Tadjikistan, el Turkmenistan i l’Uzbekistan. Si Rússia encara és un país enorme, l’URSS era descomunal -resumeix-. Són llocs encara remots, que coneix molt poca gent. A diferència del que va passar amb el llibre sobre Beslan, Sovietistan es podrà llegir en rus aviat”.
Una indagació fascinant
La veu narrativa de l’argentina María Sonia Cristoff és d’una gran singularitat. Fins ara ha publicat dues novel·les, Bajo influencia (Edhasa, 2010) i Inclúyanme afuera (Mardulce, 2014). Abans d’això va publicar Falsa calma -que Alpha Decay edita ara, onze anys després de donar-lo a conèixer al seu país-: és una trobada “explosiva, desestabilitzadora i fins i tot corrosiva” entre ficció i no-ficció. Hi explica el periple d’algunes de les persones que encara viuen a la Patagònia. Ella mateixa va néixer en una de les seves ciutats, Trelew, l’any 1965. “El punt d’experimentació de Falsa calma va ser pensar el llibre com si fos literatura, com una novel·la.” I hi afegeix: “Una novel·la sobre com l’aïllament de caràcter existencialista i polític pot portar-te a la bogeria”. Les zones que li permeten enriquir la indagació personal són els mecanismes de la no-ficció: “arxius, entrevistes, llibres, pel·lícules, retalls de diari i fins i tot expedients”. Entre les històries reals que explica hi ha la d’un quiosquer malalt d’esquizofrènia i la de la seva dona, que està matriculada en un curs d’escriptura creativa i que té com a principal interès literari l’exploració de la bogeria.
Cristoff va tornar a la Patagònia en plena crisi sobre el seu procés creatiu. Havia abandonat dues novel·les a mitges, encara influïdes pel camí de “l’herència de la novel·la naturalista decimonònica”. Gràcies a l’encàrrec de la traducció d’uns diaris inèdits d’un anglès que temps enrere s’havia instal·lat a la Terra del Foc va treballar des de l’antiga casa del viatger. “Va ser la porta d’entrada per tornar a pensar la ficció, per anar més enllà amb la forma de la novel·la, per pensar altres experiments narratius”, recorda. Més que la crònica, a l’autora li interessen “les narratives que indaguen en formes diverses de la no-ficció”, la “literatura híbrida” que és tant a Falsa calma com a les “novel·les anotades” que escriu: les ha batejat així perquè el material documental i d’arxiu que fa servir acaba formant part de la narració. “Vull que els passatges no ficcionals obrin els sentits de la novel·la, hi donin més profunditat”, admet. No només se’n surt, sinó que els seus llibres són fascinants.
Literatura urgent
'El campeón ha vuelto', de J.R. Moehringer
Conegut mundialment gràcies a les memòries d’André Agassi, J.R. Moehringer ha desenvolupat una extensa trajectòria periodística. A 'El campeón ha vuelto', finalista del premi Pulitzer 1997 –i inèdit fins ara en cas- tellà–, coneix un sensesostre que afirma ser Bob Satterfield, boxejador de gran èxit entre el 1945 i el 1957. És ell o l’està estafant?
'El show de Trump', de Mark Singer
Periodista de la revista The New Yorker des de fa quatre dècades, Mark Singer recupera i actualitza el perfil que va publicar-hi el 1996, quan Trump era un fracassat operador de casinos. Actualment és el controvertit candidat republicà a presidir els Estats Units. El perfil, d’un centenar de pàgines, construeix una imatge aterridora del milionari.
'Nos vemos en esta vida o en la otra', de Manuel Jabois
Manuel Jabois reconstrueix a 'Nos vemos en esta vida o en la otra' la intensa biografia de Gabriel Baby, que amb 17 anys va participar –encara que involuntàriament– en l’atemptat terrorista d’Atocha. Va ser el primer condemnat de l’11-M i després de passar uns anys en un centre correccional ha refet la seva vida amb una dona.
'La eternidad de un día', antologia de diversos autors
Heinrich Heine, Stefan Zweig, Joseph Roth, Rosa Luxemburg, Alfred Döblin i Robert Walser són alguns dels cinquanta noms il·lustres que apareixen a l’antologia 'La eternidad de un día', que recull una selecció de les seves aproximacions personals i renovadores al reporterisme. Els textos estan datats entre el 1823 i el 1934.
'Els nois de zinc', de Svetlana Aleksiévitx
La premi Nobel de Literatura 2015 confecciona els seus llibres a partir d’entrevistes amb testimonis involucrats en els temes que investiga. 'Els nois de zinc' examina els milers de soldats que van morir durant la incursió russa a l’Afganistan entre el 1979 i el 1985, i 'La pregària de Txernòbil' aprofundeix en les conseqüències del desastre nuclear del 1986.
'Li deien pare', de Carles Porta
Un policia, una víctima, el pederasta i una especialista parlen dels abusos a menors que van tenir lloc durant 17 anys en una casa d’acollida de Castelldans. A 'Li deien pare', Carles Porta relata els fets des d’aquests quatre punts de vista amb la intenció d’explicar el passat perquè cada lector en tregui les seves conclusions.
La Realidad. Crónicas canallas
Robert Juan-Cantavella
Malpaso. Barcelona, 2016
