Du el cabell crestat, mig pam de cadenat al voltant del canell i els pantalons tan cenyits com els d'aquells joves llancers de les llegendes artúriques que es batien a les justes, sota l'arbitratge de la tribuna reial. Escura les cigarretes fins que el filtre es comença a esgrogueir, com feien els 'cowboys' del Lower East Side en els bons anys de la contracultura. No per res, en Robert és el gran predicador del periodisme 'punk', una evolució bastarda d'aquella moral gonzo que Hunter S. Thompson va convertir en el seu programari vital. Versió espanyola, esclar, canviant Nixon per Rajoy, tot un descens en l'estatus de la pràctica de la professió. He de dir que li queda molt bé la taula amb pota de ferro.
Però a banda de ser un cronista despietat, aquest paio té un cervell que treu més fum que el broc d'una locomotora. Ja ho va demostrar en un llibre que es deia 'Proustfiction', on suggeria que tota aquella història de la magdalena sucada amb te era en realitat un plagi del cine de Tarantino. "Em sembla deliciós barrejar coses que no tenen res a veure, crear llaços ficticis -diu-. M'interessa la novel·la com un dispositiu per establir ponts". Ara publica 'Y el cielo era una bestia', l'artefacte més ferotge que he llegit en temps. Per entendre'ns: el calamar gegant de Jules Verne conviu amb els personatges de Pérez Galdós en un balneari del Port del Comte. Cap de lleó, cua de drac, llengua de serp.
Tot un set-ciències
Per allò de la mitomania, em va tornar boig des que vaig veure que començava amb un microhomenatge a 'La vida privada de Sherlock Holmes', la pel·lícula ignorada de Billy Wilder, on surt el monstre del llac Ness estirant el coll per sobre de les aigües. I aquí tenim un dels temes del llibre: la criptozoologia, que és una disciplina científica no federada que es dedica a la investigació d'animals desconeguts. "Sento una fascinació enorme per aquests pensadors que barregen mètodes d'estudi pragmàtics amb l'especulació filosòfica", contesta en Robert, amb una ànsia explicativa que, igual que la seva prosa, podria encantar una cobra.
Si la cosa acabés aquí, encara rai. Potser en tindríeu prou de classificar-ho al prestatge de la sèrie B esotèrica, al costat de les múltiples porqueries que ha donat el pastitx lovecraftià, i bona nit i tapa't. Però en Robert és més retorçat que tot això. Ens falta un personatge: José Echegaray, el primer Nobel espanyol de la història, en realitat un escriptor mediocre que fa temps que va caure dels programes educatius. "Fa set o vuit anys, en un festival, estava sopant i bevent amb una colla d'escriptors -explica- i vam acordar, mig de broma, que cadascú de nosaltres faria un llibre on aparegués el seu nom".
Com que, a banda de noveŀlista, Echegaray també era un home de ciència, en Robert va decidir satisfer els coŀlegues. Aquella promesa d'una nit de mam s'ha convertit, ara, en un totxo trepidant amb una grapa que talla la pixera, tot i que erudit i redactat que és un gust. "Primer m'entusiasmo per un tema -confessa-. Després en faig un estudi exhaustiu i al final el poso en el joc de la ficció". Encara hi ha més cartes aixecades: els integrants d'un grup de recerca que es fan dir Furiosos, un sant del segle VI i totes les bèsties lleòniques que us pugueu imaginar. Les meravelles de 'Y el cielo...' són, ja ho veieu, infinites. I es coneix que jo m'he quedat sense espai per relatar-les.
Y el cielo era una bestia
Robert Juan-Cantavella
Anagrama, Barcelona, 2014
